Manifest de les Universitats Catalanes

MANIFEST DE PROFESSORS I PROFESSORES UNIVERSITARIS, PERSONAL UNIVERSITARI I PROFESSIONALS DAVANT LA REFORMA LABORAL I LES POLÍTIQUES D'AJUST ECONÒMIC

La crisi econòmica mundial desfermada arran de l’explosió de la bombolla financera i immobiliària és una nova manifestació de les recessions que caracteritzen la història del capitalisme com a sistema social. Una crisi que és una expressió del model de gestió neoliberal que es va anar instaurant des de finals de la dècada dels setanta del segle passat. Tres dècades on s’han exacerbat molts dels greus problemes que afecten la humanitat: desequilibris territorials lligats al procés de globalització, augment de les desigualtats socials i de gènere a la majoria de països, agreujament dels problemes ambientals, etc. Una etapa caracteritzada per un creixement desmesurat de l’esfera financera que ha propiciat les activitats especulatives i ha exercit com un factor de desestabilització, del qual en són bona mostra la successió de greus episodis financers. A l’empara de les polítiques neoliberals s’ha produït un afebliment de les polítiques públiques que ha generat fortes tensions en serveis públics bàsics.

A Espanya la crisi té una especial gravetat com a resultat de la seva particular estructura econòmica i posició en el context internacional. Una situació a què s’ha arribat per un cúmul de factors entre els quals destaquen les opcions estratègiques que han anat prenent les elits econòmiques i polítiques del país. Un model econòmic on el predomini dels grups financers i les activitats especulatives han tingut la contrapartida d’un baix nivell de desenvolupament tecnicocientífic i, sobretot, una devaluació de les condicions laborals. Un model que ha impedit el desenvolupament d’un sector públic suficientment dotat per garantir serveis públics adequats i per dur a terme polítiques redistributives que equilibressin les injustificades desigualtats de renda que provoca el model econòmic. Un model que ha provocat un perillós deteriorament ambiental en molt àmbits (consum energètic, desertització, destrucció d’espais naturals...) i que resulta clarament insostenible pel futur. Un model on les desigualtats de gènere segueixen essent intolerables i on la manca d’un plantejament que prioritzi les necessitats de cura de les persones provoca greus problemes de sobrecàrrega de treball femení. La precarietat laboral, la pobresa, les desigualtats l’endeutament, els problemes d’accés a l’habitatge, el deteriorament ambiental són alguns dels efectes d’aquest funcionament econòmic.

Certament cal un canvi de model econòmic i per portar-lo a bon port calen moltes reformes i canvis de direcció de les dinàmiques dominants. Però, és inversemblant que, davant l’evidència acumulada i l’experiència anterior, les línies de reformes proposades des dels poders segueixin les mateixes línies que les reformes anteriors i es concentrin, bàsicament, a aprofundir en la retallada de drets laborals, de prestacions socials i la privatització d’allò públic. Mentre queden ajornades i fora d’agenda transformacions profundes en àmbits com el financer (el principal generador d’inestabilitat i desigualtats) i es deixen en l’oblit transformacions de l’esfera econòmica orientades a fer front als reptes de la crisi ecològica i les necessitats generades pels canvis demogràfics.

Un cop més, davant l’evidència de l’atur massiu, es planteja com a resposta una reforma laboral que dóna noves prerrogatives als empresaris i a les empreses de treball temporal (ETT). Es basa en un diagnòstic equivocat, que explica l’atur com un mer producte de les regulacions del mercat laboral quan en realitat és un efecte del mal funcionament del conjunt de l’economia. I es concentra a reduir els drets de protecció de l’ocupació -fent més fàcil i barat l’acomiadament-, erosionar la contractació col·lectiva -afavorint el poder dels empresaris individuals en matèria de salaris i condicions de treball- i privatitza la intermediació en el mercat laboral en benefici de les ETT.
No es tracta d’una reforma acceptable ni equilibrada, ni equitativa, ni eficient. No és equilibrada, perquè debilita drets laborals i sindicals sense introduir mecanismes que limitin els abusos de poder per part dels empresaris, reforcin la negociació col·lectiva o ampliïn drets socials afectats per acomiadaments i atur. Malgrat que es planteja com una reforma orientada a fragmentar la pretesa dualitat del mercat laboral, l’experiència internacional mostra que allà on està més fragmentada la negociació col·lectiva i on imperen drets laborals més reduïts, proliferen las desigualtats i la vulneració de drets (tal com ja és patent en el nostre país en el cas d’una bona part dels espais laborals ocupats pels treballadors immigrants). És ineficient, perquè s’orienta cap el reforçament d’un model salarial dominat pels baixos salaris, la renúncia al foment de la cooperació i la concertació col·lectiva. És costós, perquè reforça les transferències financeres a les empreses (augmenta les subvencions a l’acomiadament) de dubtosos efectes sobre la creació d’ocupació.
Renúncia a organitzar l’activitat laboral sobre la base de l’equitat, el reconeixement i dignificació de moltes activitats laborals, pretesament poc qualificades, la cooperació i la participació com eines de productivitat i benestar social, una adequada articulació entre activitats laborals mercantils i extramercantils i vida social. Els veritables reptes de transformació de la vida laboral que demana una societat avançada.

La reforma laboral introdueix, a més, una amenaça preocupant a la vida sindical. De fet, des de mitjans de comunicació i àmbits acadèmics fa temps que els sindicats estan en el punt de mira de les reformes polítiques. Malgrat que sabem que allà on les organitzacions col·lectives són més febles augmenta el desequilibri de poder en favor dels rics. L’organització i participació col·lectiva és crucial per garantir el desenvolupament i acompliment dels drets i els intents d’erosió de les organitzacions col·lectives no es poden entendre si no és com a part d’una estratègia que en última instància ataca el cor d’una democràcia efectiva i deixa als poderosos, altrament dits mercats, un poder autocràtic de conseqüències perilloses per al conjunt de la societat.

Tampoc són acceptables polítiques d’ajust que redueixen drets socials i s’orienten a retallar el pes del sector públic. És fals que el problema del nostre país sigui el d’una despesa pública excessiva. Ans al contrari, el nivell d’impostos i despesa pública a Espanya se situa en els nivells més baixos de la Unió Europea (en termes del PIB), fet que també es dóna si comparem el percentatge de funcionaris i treballadors públics com a percentatge de la població ocupada. Aquesta migradesa és la que explica la situació d’estrès i saturació que experimenten molts serveis públics, el migrat import de moltes pensions i ajuts a la població. Si es privatitzen activitats públiques, les coses encara poden anar pitjor, com es pot veure en la qualitat d’alguns serveis públics en comunitats autònomes on aquest procés està més desenvolupat.
Cap dels reptes més importants que tenim com a societat (la satisfacció de necessitats bàsiques, el desenvolupament tecnològic en benefici de la comunitat, la transformació vers una economia ecològica i socialment sostenible, l’atenció adequada al conjunt de la població, l’enfortiment d’una societat democràtica i participativa) es poden dur a terme sense un enfortiment de les polítiques públiques. Un enfortiment que requereix reforçar els recursos (impostos), la dignitat i les condicions laborals dels treballadors públics i els mecanismes de control democràtic sobre l’activitat pública.

Per tot això, pensem que som davant d’una cruïlla que ens pot menar a situacions indesitjables si s’aprofundeixen les mateixes polítiques que ens han portat a aquesta situació. I per això ens comprometem a treballar per fer avançar un altre tipus de polítiques i a participar en les mobilitzacions socials necessàries per permetre un canvi real d’orientació de les polítiques econòmiques i socials. I en aquesta línia, donem el nostre suport a la vaga i les mobilitzacions que els sindicats organitzen per al proper 29 de setembre.

Grup Promotor del Manifest de les Universitats Catalanes:Joan Antón Mellón (UB), Teresa Torns (UAB), Albert Recio (UAB), Rosa Queralt (URV), Josep Moreno Gené (UdL), Maria José Saura (UPC), Pere Jódar (UPF), Cristina Carrasco (UB), José Manuel Rúa (UB), Sergi Fillet (UPC), Xavier Vinader, Antonio Madrid (UB), Aida Ruiz (UPF), Ramon Sans (UPC), Àngel Miret (UPF), Jaime Rodríguez (UB), Victoria Fabregat (URV), María José Feijoo (UAB), Francisco Martín (UAB), Eulàlia Guiu (UdG), Emili Loncà (UdL), Juan Ignacio Marín (Inspector de Treball), Vicenç Navarro (UPF), Joaquín Gairin (UAB)

Internveció de Vicenç Navarro

Conferencia del profesor Vicenç Navarro, Catedrático de Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra, en el Paraninfo de la Universidad de Barcelona en el acto “La Universidad, el Mundo Académico y la Huelga General”,

22 de septiembre de 2010

Clic per a veure la intervenció del professor Vicenç Navarro

Discurs de Miquel Falguera en l'acte del Paranimf de la UB

Permetin-me que en aquest important acte faci reflexions d’un simple jurista. I permetin-me també que recordi que els juristes no parlem de diners, sinó de drets. Que la nostra raó de ser no passa per l’increment de les riqueses, sinó per l’avenç de la civilitat.

Tinc la impressió que vivim uns temps tant incerts que cal recordar obvietats. Com, per exemple, recuperar el sentit de les paraules.

Així, caldrà recordar que, contra allò que se’ns vol fer creure, la democràcia no és només sinònim de llibertat, sinó que és alguna cosa. És clar que no hi ha democràcia sense llibertat. Però la democràcia és també la igualtat. I la democràcia és també la fraternitat –és a dir, el dret de tots els homes i totes les dones a desenvolupar-se com a persones, a partir del reconeixement social d’uns mínims de subsistència-. O, com afirmàvem els pares constituents nord-americans, el “dret a la felicitat.

Ningú pot ser lliure sinó té possibilitat de desenvolupar totes les seves potencialitats com a ésser humà. D’aquí que Aristòtil caracteritzés la democràcia com “el govern dels homes pobres lliures” a diferència de l’oligarquia –o “el govern dels homes rics lliures”-. D’aquests conceptes simples varen sorgir les idees centrals de la Il•lustració, de la què som fills.

I caldrà recordar també, perquè s’oblida sovint, que els actuals marcs constitucionals dels països occidentals no varen aparèixer del no-res, sinó que són fruït de l’immens esmerç de les persones pobres –més o menys lliures- al llarg de dos segles. Que són la conseqüència de la lluita, de la sang i el patiment, de la pobresa laboriosa. Després que dues generacions de treballadors europeus i nord-americans deixessin la vida als camps de batalla en dues guerres mundials s’assolí un pacte social transcendental que comportà unes noves regles de repartiment del pastís de la riquesa (que, certament, obviava la realitat dels països menys desenvolupats), recuperant un model social que ja havia estat mínimament dissenyat per les constitucions de Weimar i Querétano.

No obstant això, fa un quart de segle –arran l’aparició d’allò que es coneix com neoliberalisme- les condicions contractuals han canviat. I d’aquesta manera, els valors constitucionals s’han vist pervertits. Tot i que ningú ho digui, ocorre que els texts de les nostres cartes magnes han quedat en paper mullat, en simples declaracions sense contingut.

Al llarg d’aquests anys els juristes hem vist, estupefactes, com les anteriors conquestes de civilitat eren posades en solfa. Com el Dret havia de sotmetre davant l’economia.

Massa vegades assistim a discursos oficials que qüestionen la igualtat i la fraternitat per “antigues” i que reivindiquen una suposada “societat del risc”, el què comporta la instauració del neo-darwinisme social. Ara som més desiguals que fa unes dècades. En d’altres paraules, els rics són més rics i els pobres més pobres. I no només a escales dels països opulents, també a nivell mundial, com constata l’OIT.

Discursos i polítiques que reclamen “menys Estat” i “menys regulació”, és a dir, l’abandó de la intervenció de la societat com col•lectiu en les relacions privades, de tal manera que els més poderosos acabin imposant els seus interessos.

En aquest marc els juristes hem assistit bocabadats a la negació que la propietat té una finalitat social, tal i com afirmen la major parts dels texts constitucionals occidentals, I així el triomf a la vida sembla passar pel simple enriquiment i no per l’auto-emancipació individual i col•lectiva de l’ésser humà i la millora de les nostres societats. Un enriquiment a qualsevol preu i a costa dels demés. La davallada del concepte de ciutadania social en favor del individualisme descarnat.

Hem assistit a la negació dels drets i els valors col•lectius, contra allò que afirmen les Constitucions, en favor d’aquest individualisme. Cada cop són més freqüentes les polítiques, declaracions i normes que qüestionen els sindicats, la negociació col•lectiva o el dret de vaga. En aquests precisos moments en tenim clars exemples. Se’ns diu –i se’ns vol fer creure- que aquestes institucions col•lectives –conquerides per històriques lluites desiguals- impedeixen el creixement econòmic.

S’ha retallat la solidaritat social a través d’una política fiscal regressiva. I això ha comportat l’increment de la desigualtat, en drets bàsics, com el dret a l’ensenyament, el dret a la vivenda, el dret a la tutela judicial efectiva, els drets de conciliació de la vida laboral i familiar o les situacions de dependència.

El sistema de Seguretat Social –la gran conquesta de la pobresa laboriosa i el màxim exponent de la fraternitat social- és també negat, perquè se’ns diu que afecta a l’economia i que ens fa incapaços d’afrontar els riscs de les societats modernes. Constantment apareixen estudis –directament o indirecta pagats per entitats financeres- que indiquen la impossibilitat de pervivència de l’actual model de previsió social, amb gran ressò en els medis de comunicació que res diuen de les elevades pèrdues dels sistemes privats de previsió. Entretant, les nostres pensions es van reduint i endurint els requisits d’accés.

Amb l’excusa de l’ocupació –excusa que la pràctica ha demostrat falsa- portem vint-i-cinc anys de retalls dels drets dels treballadors davant els empresaris. I assistim a la regulació de majors facilitats per a l’acomiadament, a l’abaratiment del seu cost per a l’empresari i a greus limitacions de control judicial posterior.

Assistim a un ús abusiu de la mà d’obra forània, en un disseny volgut de lleva d’un autèntic exercit industrial de reserva que abarateixi les despeses salarials. I, en paral•lel, assistim també a l’increment preocupant de discursos xenòfobs i amb actuacions dels governs del països rics que incompleixen els tractats internacionals.

Però ocorre que, contra allò que se’ns repeteix, amb aquestes polítiques contràries a la igualtat i a la fraternitat cada cop som menys lliures. Perquè assistim a uns moments en els què els vots del homes pobres lliures de res serveixen per delimitar les grans polítiques socials i econòmiques. Aquestes polítiques es dissenyen en organismes i corporacions transnacionals que ningú ha votat, ni votarà. I som menys lliures perquè qualsevol veu mínimament crítica és omesa, sinó cremada inquisitorialment en una plaça pública.

L’actual crisi no és imputable als treballadors i als pobres homes lliures, sinó a aquestes polítiques neoliberals. No deixa de ser sorprenent que poc després de l’inici de la crisi veus destacades comencessin a parlar de reformar el sistema, de regular l’economia. No obstant, és aquesta una idea efímera.

Un cop els homes pobres lliures han pagat de la seva butxaca els excessos financers, la conclusió dels poderosos és que aquestes polítiques suïcides s’havien d’incrementar.

Varen decidir, que eren els pensionistes, els empleats públics i les persones dependents les què havien de pagar les conseqüències. Que la solució per a la crisi era menys igualtat i menys fraternitat. Que s’havia de continuar retallant els drets dels treballadors i dels sindicats.

Han omès que la causa de l’actual situació no és la igualtat, sinó precisament, la retallada dels drets constitucionals de les persones.

Per això la meva associació professional, Jutges per a la Democràcia, ha decidit donar públic suport a la vaga general del proper dia 29 de setembre. Perquè essencialment som juristes i la nostra passió és el Dret.

Algú pot dubtar i pensar que els motius de la vaga en res l’afecten, que això es cosa dels treballadors i dels sindicats.

Qui així pensi s’equivoca. Allò que ens jutgem el proper dia 29 és molt més que el redactat d’unes lleis. Allò que ens juguem és si el nostre futur el decidiran els nostres vots o les organitzacions financeres internacionals. Allò que ens juguem és si optem per la democràcia o per l’oligarquia.

Miquel Falguera
Magistrat jutge de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

A més, també podeu veure les imatges de l'acte

Acte universitat 22 de setembre

Cartell de la CES per la vaga general

Vicenç Navarro. Consejo científico de ATTAC (Diario Público)

Es importante que se entienda y se conozca qué ha estado ocurriendo en la Unión Europea durante estos últimos años (y no me refiero sólo a lo que ha pasado desde el inicio de la crisis en 2007). La participación de las rentas del trabajo como porcentaje de la renta nacional en el promedio de los países de la UE-15 ha ido descendiendo desde principios del establecimiento de la Unión hasta hoy, bajando del 69% al 56%. Este descenso ha sido mucho más acentuado en la zona euro, y todavía mayor en España. Ello ha ido acompañado de un aumento del desempleo en el promedio de la UE-15 (interrumpido provisionalmente en España por la burbuja inmobiliaria hasta que estalló) y de un deterioro de las condiciones de trabajo. El porcentaje de trabajadores que declara trabajar en condiciones estresantes en el promedio de la UE-15 ha pasado del 32% de la población empleada a un 54% en 2008. En España ha sido incluso mayor. Una consecuencia de ello es que las enfermedades laborales por estrés han aumentado.

Por si esto no fuera suficiente, la protección social se ha ido deteriorando. La tasa de crecimiento del gasto público social (que cubre los gastos públicos en las transferencias y servicios del Estado del bienestar) ha ido descendiendo en el promedio de la UE-15 desde principios de la década de los noventa (habiéndose interrumpido este descenso entre 2004 y 2008 en España durante la alianza –informal– del PSOE con IU-ICV, ERC y BNG). Ha vuelto a descender a partir de entonces, y España ha permanecido en la cola de la Europa social, siendo el país de la UE-15 con el gasto público social por habitante más bajo. Además de este descenso hemos visto una disminución de los derechos laborales en la mayoría de los países de la UE-15.

Mientras la clase trabajadora y grandes sectores de las clases medias veían disminuir su capacidad adquisitiva (la mayor causa del enorme endeudamiento de las familias), hemos visto un enorme incremento de los beneficios empresariales. Estos aumentaron un 38% en la media de la UE-15 y un 42,3% en la zona euro durante el periodo 1999-2008, mientras que los costes laborales aumentaron sólo un 17%. En España, este contraste entre la austeridad impuesta a las clases populares y la bonanza y exuberancia de los beneficios empresariales fue incluso más acentuado. Durante el mismo periodo, las mayores empresas españolas vieron aumentar sus beneficios netos un 73% (casi el doble de la media de la UE-15), mientras que los costes laborales aumentaron durante el mismo periodo un 3,7% (casi cinco veces menos que en la UE-15). Dentro de estas empresas, las que alcanzaron elevadísimos niveles de beneficios fueron las financieras, que basaron su riqueza en el enorme endeudamiento de las familias europeas y españolas y en actividades altamente especulativas, incluyendo las inversiones inmobiliarias, que se convirtieron en el motor del crecimiento económico en varios países, incluyendo España. La banca española, bajo la pésima supervisión del Banco de España, tiene una enorme responsabilidad en el desarrollo del complejo bancario-inmobiliario-constructor y su burbuja, que al explotar ha creado el enorme problema económico, además de dificultar enormemente la accesibilidad al crédito por parte de la ciudadanía y de la mediana y pequeña empresa. Es una enorme incoherencia (para ponerlo de una manera amable) que el gobernador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que junto con anteriores gobernadores es el responsable de una de las mayores causas de la crisis en España, esté ahora liderando el movimiento neoliberal, y responsabilice a los sindicatos por el elevado desempleo causado, según él, por una supuesta rigidez de los mercados laborales.

A nivel europeo, los hechos presentados en los párrafos anteriores se deben, no a los mercados financieros, sino al desarrollo de las políticas neoliberales, promovidas por las mayores instituciones de la UE, y muy en especial por el Banco Central Europeo, la Comisión Europea y el Consejo Europeo, controlado este último por las derechas (cristiano-demócratas y liberales). Estas instituciones han estado imbuidas del pensamiento neoliberal, al cual se han adaptado gran parte de los partidos socialdemócratas gobernantes que han abandonado elementos claves de la tradición socialdemócrata para convertirse en partidos socioliberales. Estas políticas han consistido en la desregulación de los mercados laborales, la reducción de la protección social, la reducción de los impuestos, el aumento de su regresividad (responsable, en parte, de que las desigualdades sociales en la UE-15 hayan alcanzado el mayor nivel conocido en los últimos 20 años), las privatizaciones de los servicios del Estado del bienestar, y la reducción de los beneficios laborales y sociales. La reducción de impuestos, por cierto, determinó el crecimiento de la deuda pública en todos estos países.

Todas estas políticas han respondido al enorme poder de clase, es decir, del capital (mundo empresarial y financiero y rentas superiores), que está aprovechando ahora la crisis creada por ellos para conseguir lo que ha estado deseando todos los años: debilitar todavía más al mundo del trabajo al cual pertenecen las clases populares. De ahí que sea fundamental que exista una protesta masiva el día 29 de septiembre, a nivel europeo y a nivel español, para iniciar un proceso de reversión de tales políticas, no tanto por un cambio político en el que ganen las derechas (PP en España y CiU en Catalunya) que empeoraría todavía más la situación, sino por un cambio muy sustancial en las izquierdas, y muy en especial de las gobernantes, que no ocurrirá a no ser que haya una protesta generalizada en contra de aquellas políticas. Así ocurrió, por cierto, en las últimas huelgas generales, y así debiera ocurrir ahora.

Vicenç Navarro es catedrático de Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra y profesor de Public Policy en The Johns Hopkins University.