Discurs de Miquel Falguera en l'acte del Paranimf de la UB

Permetin-me que en aquest important acte faci reflexions d’un simple jurista. I permetin-me també que recordi que els juristes no parlem de diners, sinó de drets. Que la nostra raó de ser no passa per l’increment de les riqueses, sinó per l’avenç de la civilitat.

Tinc la impressió que vivim uns temps tant incerts que cal recordar obvietats. Com, per exemple, recuperar el sentit de les paraules.

Així, caldrà recordar que, contra allò que se’ns vol fer creure, la democràcia no és només sinònim de llibertat, sinó que és alguna cosa. És clar que no hi ha democràcia sense llibertat. Però la democràcia és també la igualtat. I la democràcia és també la fraternitat –és a dir, el dret de tots els homes i totes les dones a desenvolupar-se com a persones, a partir del reconeixement social d’uns mínims de subsistència-. O, com afirmàvem els pares constituents nord-americans, el “dret a la felicitat.

Ningú pot ser lliure sinó té possibilitat de desenvolupar totes les seves potencialitats com a ésser humà. D’aquí que Aristòtil caracteritzés la democràcia com “el govern dels homes pobres lliures” a diferència de l’oligarquia –o “el govern dels homes rics lliures”-. D’aquests conceptes simples varen sorgir les idees centrals de la Il•lustració, de la què som fills.

I caldrà recordar també, perquè s’oblida sovint, que els actuals marcs constitucionals dels països occidentals no varen aparèixer del no-res, sinó que són fruït de l’immens esmerç de les persones pobres –més o menys lliures- al llarg de dos segles. Que són la conseqüència de la lluita, de la sang i el patiment, de la pobresa laboriosa. Després que dues generacions de treballadors europeus i nord-americans deixessin la vida als camps de batalla en dues guerres mundials s’assolí un pacte social transcendental que comportà unes noves regles de repartiment del pastís de la riquesa (que, certament, obviava la realitat dels països menys desenvolupats), recuperant un model social que ja havia estat mínimament dissenyat per les constitucions de Weimar i Querétano.

No obstant això, fa un quart de segle –arran l’aparició d’allò que es coneix com neoliberalisme- les condicions contractuals han canviat. I d’aquesta manera, els valors constitucionals s’han vist pervertits. Tot i que ningú ho digui, ocorre que els texts de les nostres cartes magnes han quedat en paper mullat, en simples declaracions sense contingut.

Al llarg d’aquests anys els juristes hem vist, estupefactes, com les anteriors conquestes de civilitat eren posades en solfa. Com el Dret havia de sotmetre davant l’economia.

Massa vegades assistim a discursos oficials que qüestionen la igualtat i la fraternitat per “antigues” i que reivindiquen una suposada “societat del risc”, el què comporta la instauració del neo-darwinisme social. Ara som més desiguals que fa unes dècades. En d’altres paraules, els rics són més rics i els pobres més pobres. I no només a escales dels països opulents, també a nivell mundial, com constata l’OIT.

Discursos i polítiques que reclamen “menys Estat” i “menys regulació”, és a dir, l’abandó de la intervenció de la societat com col•lectiu en les relacions privades, de tal manera que els més poderosos acabin imposant els seus interessos.

En aquest marc els juristes hem assistit bocabadats a la negació que la propietat té una finalitat social, tal i com afirmen la major parts dels texts constitucionals occidentals, I així el triomf a la vida sembla passar pel simple enriquiment i no per l’auto-emancipació individual i col•lectiva de l’ésser humà i la millora de les nostres societats. Un enriquiment a qualsevol preu i a costa dels demés. La davallada del concepte de ciutadania social en favor del individualisme descarnat.

Hem assistit a la negació dels drets i els valors col•lectius, contra allò que afirmen les Constitucions, en favor d’aquest individualisme. Cada cop són més freqüentes les polítiques, declaracions i normes que qüestionen els sindicats, la negociació col•lectiva o el dret de vaga. En aquests precisos moments en tenim clars exemples. Se’ns diu –i se’ns vol fer creure- que aquestes institucions col•lectives –conquerides per històriques lluites desiguals- impedeixen el creixement econòmic.

S’ha retallat la solidaritat social a través d’una política fiscal regressiva. I això ha comportat l’increment de la desigualtat, en drets bàsics, com el dret a l’ensenyament, el dret a la vivenda, el dret a la tutela judicial efectiva, els drets de conciliació de la vida laboral i familiar o les situacions de dependència.

El sistema de Seguretat Social –la gran conquesta de la pobresa laboriosa i el màxim exponent de la fraternitat social- és també negat, perquè se’ns diu que afecta a l’economia i que ens fa incapaços d’afrontar els riscs de les societats modernes. Constantment apareixen estudis –directament o indirecta pagats per entitats financeres- que indiquen la impossibilitat de pervivència de l’actual model de previsió social, amb gran ressò en els medis de comunicació que res diuen de les elevades pèrdues dels sistemes privats de previsió. Entretant, les nostres pensions es van reduint i endurint els requisits d’accés.

Amb l’excusa de l’ocupació –excusa que la pràctica ha demostrat falsa- portem vint-i-cinc anys de retalls dels drets dels treballadors davant els empresaris. I assistim a la regulació de majors facilitats per a l’acomiadament, a l’abaratiment del seu cost per a l’empresari i a greus limitacions de control judicial posterior.

Assistim a un ús abusiu de la mà d’obra forània, en un disseny volgut de lleva d’un autèntic exercit industrial de reserva que abarateixi les despeses salarials. I, en paral•lel, assistim també a l’increment preocupant de discursos xenòfobs i amb actuacions dels governs del països rics que incompleixen els tractats internacionals.

Però ocorre que, contra allò que se’ns repeteix, amb aquestes polítiques contràries a la igualtat i a la fraternitat cada cop som menys lliures. Perquè assistim a uns moments en els què els vots del homes pobres lliures de res serveixen per delimitar les grans polítiques socials i econòmiques. Aquestes polítiques es dissenyen en organismes i corporacions transnacionals que ningú ha votat, ni votarà. I som menys lliures perquè qualsevol veu mínimament crítica és omesa, sinó cremada inquisitorialment en una plaça pública.

L’actual crisi no és imputable als treballadors i als pobres homes lliures, sinó a aquestes polítiques neoliberals. No deixa de ser sorprenent que poc després de l’inici de la crisi veus destacades comencessin a parlar de reformar el sistema, de regular l’economia. No obstant, és aquesta una idea efímera.

Un cop els homes pobres lliures han pagat de la seva butxaca els excessos financers, la conclusió dels poderosos és que aquestes polítiques suïcides s’havien d’incrementar.

Varen decidir, que eren els pensionistes, els empleats públics i les persones dependents les què havien de pagar les conseqüències. Que la solució per a la crisi era menys igualtat i menys fraternitat. Que s’havia de continuar retallant els drets dels treballadors i dels sindicats.

Han omès que la causa de l’actual situació no és la igualtat, sinó precisament, la retallada dels drets constitucionals de les persones.

Per això la meva associació professional, Jutges per a la Democràcia, ha decidit donar públic suport a la vaga general del proper dia 29 de setembre. Perquè essencialment som juristes i la nostra passió és el Dret.

Algú pot dubtar i pensar que els motius de la vaga en res l’afecten, que això es cosa dels treballadors i dels sindicats.

Qui així pensi s’equivoca. Allò que ens jutgem el proper dia 29 és molt més que el redactat d’unes lleis. Allò que ens juguem és si el nostre futur el decidiran els nostres vots o les organitzacions financeres internacionals. Allò que ens juguem és si optem per la democràcia o per l’oligarquia.

Miquel Falguera
Magistrat jutge de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

A més, també podeu veure les imatges de l'acte